La Fundació privada El Maresme La Fundació privada El Maresme pro persones amb disminució psíquica va ser constituïda el 22 de desembre de 1994, continuant la tasca iniciada en l’any 1966 per l’associació Patronat pro persones amb disminució psíquica del Maresme.

L´associació va néixer d’un grup de pares que estaven preocupats per la situació dels seus fills, que en aquell moment es trobaven a casa desatesos i a l’hora socialment marginats. Abans dels anys 60 la situació de la majoria de les persones amb discapacitat es caracteritzava per l’exclusió de la societat i per rebre una atenció de caire benèfic.

En un inici es va organitzar un esbós d’escola especial, en el ben entès que en aquell moment no existien ni professionals especialitzats ni centres específics per atendre aquests nens. Però sí que hi havia molt interès i il·lusió per fer una feina amb dignitat i per aquest motiu ens emmirallàvem amb Europa: França, Anglaterra i Itàlia i amb EUA, que aleshores estaven més avançats en aquest tema.

La nostra institució pot sentir l’orgull de pertànyer a un conjunt d’associacions de pares de Catalunya que en els anys 60 i 70 van ser el motor que va impulsar la creació del conjunt de serveis que existeixen en l’actualitat. Va ser amb el seu esforç que és va organitzar la primera escola d’educació especial del Maresme, aleshores anomenada Escola Santa Bernardetta i que va passar a ser pública l’any 1990 com a Escola Les Aigües. Al mateix temps s’organitzava un servei mèdic i de diagnòstic anomenat Psicopedagògic del Maresme que va anar gestant el primer EAP del Maresme i també va ser la llavor d’on va sorgir el CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç).

Paral·lelament a l’esforç tècnic de professionalització, hi va haver un esforç de sensibilització social i de integració de la diferència, molt important pel moment social d’aquella època, que Catalunya estava immersa en l’obscurantisme franquista que afavoria la ignorància i per tant la marginació del diferent, culpabilitzant-ne a les famílies de la seva existència, com si d’un càstig diví és tractés.

Un cop els primers professionals van anar assolint experiència i formació, van anar fent un esforç d’especialització i de millora de l’atenció donant una continuïtat a l’escola i creant els primers tallers, per atendre des de una posició adulta i digna a les persones amb discapacitat.

Els anys 80 es caracteritzen pel desplegament normatiu dels conceptes i realitats que havien estat elaborats en la dècada anterior, que va significar l’assumpció de conceptes bàsics com la normalització, la integració (social, laboral, escolar....), la personalització de la resposta de suport i sectorització dels serveis per part de les administracions i que va anar sent reconeguda en lleis com la LISMI (82) i posteriorment en l’ordenació dels decrets de serveis d’adults CET i C. Ocupacionals (87), que van ser la consolidació i reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya.

Semblava que teníem coberta tota l’atenció a la persona amb discapacitat, però ben aviat es va fer palesa la necessitat de donar una llar digna a aquestes persones un cop els pares faltessin, o no poguessin fer-se’n càrrec, i es va organitzar la primera llarresidència (1988), que ha derivat en el Servei d’Habitatges que actualment compta amb una oferta àmplia d’atenció.

Un dels objectius que prevalien des de l’inici és fer de centre comarcal de referència en l’àmbit de la disminució psíquica o en grups de risc. Per tal de poder atendre i respondre qualsevol qüestió que faci referència al tema que ens ocupa, ja sigui a nivell informatiu i d’orientació o bé d’assistència o tractament.

La Fundació el Maresme ha intentat respondre de forma responsable a les necessitats i demandes de la comarca organitzant una xarxa de serveis que ofereixin una atenció en continuïtat a la persona amb disminució psíquica i la seva família. Tot i la xarxa d’atenció actual i la dilatada experiència, constantment apareixen noves realitats que ens obliguen a nous replantejaments: “l’envelliment de la persona amb discapacitat”, “i després de la jubilació del CET, què..?”, “com atendre millor les persones amb discapacitat que emmalalteixen mentalment?”, “millorar la seva situació contractual..”.

De ben segur que la nostra societat ha fet un gir espectacular en aquests últims 30 anys, però aquest esforç d’inclusió ha de culminar en la igualtat, com deia Ramon Trias Fargas: “...l’objectiu que cal assolir rau precisament a arribar a la situació en què les lleis especials no facin falta perquè les persones afectades restin integrades en un pla d’igualtat absoluta en la legislació general aplicable a tots els espanyols...”